Diria que és el més estrany que he escrit mai, no li he sabut posar títol…
Botxí d’aquells tòtils
cans concupiscents,
censurà el pudent
que buscà un recòndit
tendre amor al pòsit
de sa torta ment…
Trobà intranscendent
tot aquell propòsit
que no fos insòlit;
titllà de dement
tot l’entendriment
procedent del pòtil
sobreïxent d’un opi
de poma rogent:
“És dolçor aparent,
que aviat serà fòssil…”
*
Presoner inhòspit,
hoste fefaent
de vasts sentiments,
i poeta d’incògnit…
Eh, que em permetrà una pregunta, en tant que potser una mica desassenyada, vaja, una d’aquelles preguntes que estan a la llista negre de “preguntes als poetes i escriptors en general”.
Són aquestes paraules un simple atzar de processos psicològics -no m’atreveixo a dir espirituals- o és més aviat una treballada o no inspiració en una realitat, en un element…
De fet, per llegir el poema, no és important, crec que la poesia suggereix, i prou, però no estaria de menys saber-ho, més que re per… curiositat.
lakk.
Salut i Independència!