Us deixo amb el tercer capítol de la novel·leta Oda a la cobdícia.

Podeu llegir aquí el primer capítol; i aquí el segon.

PAU

            Va arribar a casa la Mariona esbufegant. Probablement només tindria uns minuts. Era el sant de la Núria, l’àvia de la Mariona, i sabia que casa seva estaria buida perquè sempre el celebraven amb un sopar a la plaça. El Pau ho havia meditat tot escrupolosament, i ara res podia fallar.

Decididament, el lingot no havia d’estar a casa d’aquella imbècil. Ell l’havia trobat: ell l’havia de guardar. Els altres, però, que eren tan pobres com ell, mai acceptarien cedir-li el lingot. Si ho haguessin fet hauria estat generós, si li haguessin reconegut el mèrit, si no fossin tan envejosos….

 Més endavant el Pau es penediria de la seva actuació, d’aquella i de totes les altres… Però aleshores, si bé aquella veu encara li deia dins seu que es movia per ambició i egoisme, immediatament l’apagava enfadat, dient-se a si mateix que simplement actuava per qüestió de justícia. Va pujar les escales. El pis superior estava massa fosc a aquelles hores del vespre… Sigil·losament, per no despertar els veïns que ocupaven la planta baixa, va arrossegar-se sota el llit de la Mariona. Coneixia perfectament la rajola que amagava la seva joia. Va aixecar-la i va agafar la maleta; i no va poder evitar que es dibuixés un somriure als seus llavis quan va notar el pes del lingot dins seu.

 Estava sortint de sota el llit quan va sentir la fulla d’aquell ganivet encallar-se en la seva nuca abans de travessar-li el coll. Va poder girar-se i entreveure una figura de negre que corria escales avall abans que se li apaguessin els sentits…

Botxí d’aquells tòtils

cans concupiscents,

censurà el pudent

que buscà un recòndit

tendre amor al pòsit

de sa torta ment…

Trobà intranscendent

tot aquell propòsit

que no fos insòlit;

titllà de dement

tot l’entendriment

procedent del pòtil

sobreïxent d’un opi

de poma rogent:

“És dolçor aparent,

que aviat serà fòssil…”

         *

Presoner  inhòspit,

hoste fefaent

de vasts sentiments,

i poeta d’incògnit…

Frida Kahlo

El marxismo dará salud a los enfermos.

Probablement, de 1954.

La manera d’entendre la pintura de Frida Kahlo és especialment emocionant per a tot aquell que no sàpiga dibuixar i, tot i així, tingui certes inquietuds creatives. La seducció artística de Kahlo, basada en el simbolisme, en el rerefons dels seus quadres, a vegades en l’impacte que causen o en la tendència política que exalten, m’és molt atractiva i em convida sens dubte a passar de l’observació a l’acció en el camp de l’art.

En un futur, Déu sap si pròxim o llunyà, seré conseqüent amb la meva opinió.

Que és sempre tard

quan torna l’enyora;

Que és neci esperar

la llum a les golfes

-jueu, budista o musulmà-,

el nostre és cristià.

Tros d’esbós humà,

Bisbe, frare o feligrès,

en tot cas ximplet.

Previsor etern,

desitjós del què vindrà,

ara no viu pas!

Orador de discurs cras:

“per cisar-te l’avenir,

posa’t a teixir”.

Porc, truja o garrí,

o anomeni’l com s’escaigui,

mentre no l’enganyi…

8 – VIII – 17**                                                               

ARNAU

            El Pau i la Mariona s’estaven barallant com si els hi anés la vida. El Pau sempre va ser massa distant per estimar però massa proper en insultar. L’Arnau no els suportava. Tot i així, escoltava cansat i avorrit com, una altra vegada, discutien com s’hauria de celebrar el polèmic ritual. El ritual del lingot d’or que havien trobat en aquella maleta de Collserola.

Des d’aquell dia tot havia canviat en ells i mentrestant tot continuava exactament igual a la ciutat. On res havia canviat, on mai va cessar el bullici constant del mercat, ara que els preus de les verdures tornaven a inflar-se, ara que els italians venien al port a buscar feina i que Ferran VI perseguia com sempre els gitanos. I les vides s’esvaïen per deu mil raons diferents i tot i així sempre apareixien més persones. Com si algú els hi llencés pedres cruelment des d’algun racó amagat en el cel, els ciutadans més miserables s’anaven ferint, s’anaven morint. Al seu lloc arribaven pagesos, camperols encara més miserables que ells i que ningú. Tenien la seva vida i poc més, però deien que del lloc on venien ni tan sols la pròpia vida els pertanyia. A l’Arnau, que aleshores allò que tant l’havia de colpir li relliscava sobre la capa de la conformitat, li hagués dolgut més una mort propera que cent de llunyanes. Tot aquell suposat dolor ni tan sols era capaç de penetrar en el seu cos. Mai hagués deixat caure una llàgrima pels altres mentre ell i els que estimava poguessin menjar l’endemà.

I ells cinc, que havien canviat la monotonia de la pobresa per l’excitació continguda de l’ambició, s’havien de plantejar què en farien de la peça d’or que els havia de treure d’un món mesquí, míser, fastigós. Mentrestant, s’havien amagat de tothom en aquell seu vaixell que duia el rumb de la felicitat.

Van acabar pactant, no sense la contraposició d’opinions, que en una mena de jurament col·lectiu es mantindrien units mentre les adversitats dels temps de la postguerra continuessin impedint treure profit de la seva joia. El Pau, que tenia la presumpte autoritat de ser el propietari de l’Osca, mai hi va estar d’acord. Era d’aquells que sempre busquen anar en contra de l’opinió de la majoria, un noi en permanent conflicte amb un món que sempre li guanyava la partida. Aquell dia, que havia estat designat atzarosament el dia del Jurament, tampoc es va poder estar d’enfadar-se amb tot i tothom. Però a la fi va cedir i, sense gaires preàmbuls, no fos cas que se li tornés a despertar la vena furiosa, varen encetar l’esdeveniment.

L’Arnau es trencava de riure per dins mentre preveia el desenvolupament d’un pacte en si mateix ridícul. El va commoure sobretot per la inexperiència mística de tots plegats, cosa que donava el toc de realisme necessari per fer tornar a tocar de peus a terra a qualsevol que intentés endinsar-se gaire en les tenebres d’aquella espècie de secta improvisada. La Mariona, que sempre va ser la més implicada en el cas, va fer bandera de la seva vocació de profeta per erigir-se, en una impecable autoproclamació, la líder intransigent de la desorganitzada cerimònia. L’escena va acabar desencadenant-se per tant a casa seva, aprofitant també que aquell dia estava buida. Establint notoris paral·lelismes amb el que cada diumenge veien a missa, l’acte que coneixien que més similituds guardava amb allò que ells pretenien fer, van poder aconseguir dues ampolles de vi i uns trossos de pa que havien retallat a mode d’hòstia. L’Arnau sí que admirava la vessant gastronòmica de l’acte.

La mestra i guia de l’esdevinença, que s’havia guarnit per l’ocasió amb un vel negre que li cobria toscament el cabell en clara imitació de les dones grans que anaven a l’església, va procedir a la proclama d’un discurs que no va quedar exempt d’algun esclat de riure que alguns no van poder contenir. La Mariona va posar una veu greu, com imitant el capellà, i va concentrar-se en el sermó que havia memoritzat:

Ens hem reunit tots  a Barcelona,

Concretament a casa de la Mariona!

El rodolí va ser rebut amb comentaris burletes a sotaveu,

I hem de venerar amb serietat,

Aquest lingot que hem trobat!

En aquell moment l’Arnau no va poder contenir una rialla, corresposta amb una mirada d’indignació de la Mariona i una altra de complicitat del Nolasc. Va continuar, segur que escurçant la cançoneta, ara fins al final:

Hem decidit tots plegats,

Que hem d’estar ajuntats!

Aquest secret mai el revelarem

Ni a aquells que més estimem!

Ara jurarem, ma en el pit,

Que el lingot serà repartit!

Acte seguit els va donar aquell intent d’hòstia mentre alguns encara s’eixugaven les llàgrimes de riure, i cadascú va veure una copa de vi per fer baixar el tros de pa sec.

I aleshores va treure el lingot de la maleta i el va deixar sobre la taula de fusta corcada. I malgrat no veure-hi en ell gaire més del que es pot veure en una vulgar pedra, l’Arnau va posar-hi la mà a sobre com en un impuls involuntari, i no va sorprendre’l que tots els altres fessin el mateix.

Que és buit i arrugat

l’olor d’una rosa

després de flairar

l’ocàs de l’aurora.

*

Espurnes de sang,

estranya ferida;

Fiblades i espant,

poesia aterrida.

Rocié mi cruel veneno en labios de la esperanza,

Ardieron las entrañas de la confianza al

Matar a sangre fría el chillido de la amistad,

Oprimiendo el arte con soberbia impunidad.

No supe curar las heridas del difunto.

Hubiera sido feliz en eterna inocencia,

Olvidé esconder los cañones de la impaciencia…

Sintiendo esperanza ante la desesperación,

Emulando las disculpas del homicida a traición,

Nutriéndome de torpes, tardíos fundamentos,

Tropezando con vastas piedras en mí destino,

Olvidando las atroces huellas de mí camino…

Cingles d’emocions;

rodolen les pors i cau

l’angoixa rogent.

Lamentacions apart, heus aquí una de les perles de les quals us parlo: -aquesta en concret fou destinada a “TMB ple de històries”, i no sé si en tenen ells el copyright perquè vaig acceptar una d’aquelles inacabables llistes de condicions sense parar-hi l’esment que mereixia-.

En esencia.-

Moroso espécimen de un linaje de rapidez, perezoso aristócrata de un altruista afán. Comprometido e inagotable, eterno servidor, reverente esclavo. Amo del destino. Caudillo de tediosas cuadrillas rutinarias, desgraciado luchador, vencido en su pugna con el tiempo. Nutrido de agrias exigencias, vituperios públicos, agravios insensibles e insensatos. Impecable perdedor, humilde en su invisible triunfo.

Llega indecoroso, corta el silencio sin rastro de piedad, suelta un gruñido agudo entre los suspiros indefensos de la mañana. Se detiene servil. Se nos presta, nos ofrece cobijo sin distinción, nos mezcla homogeneizando sexo, raza, apariencia y condición. Nos separará el destino. Cubierto de muchedumbre, agoniza el pitido de la partida.

Quien avisa no es traidor: se nos lleva fugaz y estrepitoso, con la prisa del cumplidor. Mártir de la libertad en los raíles de la monotonía, se desplaza con rumbo férreo, gesto feroz, aislados chillidos. Entre las tinieblas encuentra sus sucesivas, inagotables, brillantes metas. Deteniéndose paciente, avanza a tropiezos y trompicones, absorbiendo las vidas, guardándolas en reserva. Más tarde adelgaza, cediendo su carga a la merced de la misma.

Sin más despido que su marcha, cruel, inexorable, se va.