Diria que és el més estrany que he escrit mai, no li he sabut posar títol…
Botxí d’aquells tòtils
cans concupiscents,
censurà el pudent
que buscà un recòndit
tendre amor al pòsit
de sa torta ment…
Trobà intranscendent
tot aquell propòsit
que no fos insòlit;
titllà de dement
tot l’entendriment
procedent del pòtil
sobreïxent d’un opi
de poma rogent:
“És dolçor aparent,
que aviat serà fòssil…”
*
Presoner inhòspit,
hoste fefaent
de vasts sentiments,
i poeta d’incògnit…
Que és sempre tard
quan torna l’enyora;
Que és neci esperar
la llum a les golfes
Sacerdot o monjo
-jueu, budista o musulmà-,
el nostre és cristià.
Tros d’esbós humà,
Bisbe, frare o feligrès,
en tot cas ximplet.
Previsor etern,
desitjós del què vindrà,
ara no viu pas!
Orador de discurs cras:
“per cisar-te l’avenir,
posa’t a teixir”.
Porc, truja o garrí,
o anomeni’l com s’escaigui,
mentre no l’enganyi…
Que és buit i arrugat
l’olor d’una rosa
després de flairar
l’ocàs de l’aurora.
*
Espurnes de sang,
estranya ferida;
Fiblades i espant,
poesia aterrida.
Rocié mi cruel veneno en labios de la esperanza,
Ardieron las entrañas de la confianza al
Matar a sangre fría el chillido de la amistad,
Oprimiendo el arte con soberbia impunidad.
No supe curar las heridas del difunto.
Hubiera sido feliz en eterna inocencia,
Olvidé esconder los cañones de la impaciencia…
Sintiendo esperanza ante la desesperación,
Emulando las disculpas del homicida a traición,
Nutriéndome de torpes, tardíos fundamentos,
Tropezando con vastas piedras en mí destino,
Olvidando las atroces huellas de mí camino…
