Homenatge

Els que hagueu llegit Oda a la cobdícia us haureu adonat que l’ambició em perd. La resta, amb el títol que esmento i una dosi de sagacitat en deveu tenir prou . El cas és que, fins i tot en aquest noble i pur àmbit que és la literatura, he caigut en esporàdiques ocasions en la temptació de presentar alguns textos a concurs. En casos extrems, fins i tot, el propòsit d’escriure no ha tingut altra raó que l’estímul de competitivitat concursant. Qui sap si això deu ser una de les explicacions del meu èxit: mai he guanyat res.

Lamentacions apart, heus aquí una de les perles de les quals us parlo: -aquesta en concret fou destinada a “TMB ple de històries”, i no sé si en tenen ells el copyright perquè vaig acceptar una d’aquelles inacabables llistes de condicions sense parar-hi l’esment que mereixia-.

 

En esencia.-

Moroso espécimen de un linaje de rapidez, perezoso aristócrata de un altruista afán. Comprometido e inagotable, eterno servidor, reverente esclavo. Amo del destino. Caudillo de tediosas cuadrillas rutinarias, desgraciado luchador, vencido en su pugna con el tiempo. Nutrido de agrias exigencias, vituperios públicos, agravios insensibles e insensatos. Impecable perdedor, humilde en su invisible triunfo.

 

Llega indecoroso, corta el silencio sin rastro de piedad, suelta un gruñido agudo entre los suspiros indefensos de la mañana. Se detiene servil. Se nos presta, nos ofrece cobijo sin distinción, nos mezcla homogeneizando sexo, raza, apariencia y condición. Nos separará el destino. Cubierto de muchedumbre, agoniza el pitido de la partida.

 

Quien avisa no es traidor: se nos lleva fugaz y estrepitoso, con la prisa del cumplidor. Mártir de la libertad en los raíles de la monotonía, se desplaza con rumbo férreo, gesto feroz, aislados chillidos. Entre las tinieblas encuentra sus sucesivas, inagotables, brillantes metas. Deteniéndose paciente, avanza a tropiezos y trompicones, absorbiendo las vidas, guardándolas en reserva. Más tarde adelgaza, cediendo su carga a la merced de la misma.

 

Sin más despido que su marcha, cruel, inexorable, se va.

 

Advertisements
Published in: on 19 Mai, 2008 at 4:56 pm  Comments (2)  
Tags:

The URI to TrackBack this entry is: https://stark8.wordpress.com/2008/05/19/homenatge/trackback/

RSS feed for comments on this post.

2 comentarisDeixa un comentari

  1. Doncs sí q tirem d’arxiu sí! Ara, tard o d’hora, i no per impulsos cobdiciosos, et veuràs impulsat a escriure més. Aviam què surt!
    He perdut el compte (atenció, compte) dels adjectius que hi ha aquí, sembla mentida com es pot filar de prim en una descripció. Molt molt bo! (i ja t’ho van dir)

    *

  2. Potser és la mediocre literatura passada per aigua que m’estic engolint amb desgana, però em sembla genial la minuciosa descripció metafòrica que fas del metro, molt elegant. Jo tenia començat (i no pel començament, curiós, eh?) un poema sobre els microcosmos que conviuen dins dels vagons… la idea m’encanta, però no ho vaig saber pas transmetre bé, potser algun dia sorgirà quelcom interessant, qui sap! Si més no, la temàtica ferroviària sembla que la tenim, com a mínim, en estat latent les nostres generacions.
    Apa, salut i petons.

    m.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: