Oda a la cobdícia II

Us deixo amb el segon capítol de la novel·leta Oda a la cobdícia. Podeu llegir aquí el primer capítol.

8 – VIII – 17**                                                               

ARNAU

 

            El Pau i la Mariona s’estaven barallant com si els hi anés la vida. El Pau sempre va ser massa distant per estimar però massa proper en insultar. L’Arnau no els suportava. Tot i així, escoltava cansat i avorrit com, una altra vegada, discutien com s’hauria de celebrar el polèmic ritual. El ritual del lingot d’or que havien trobat en aquella maleta de Collserola.

 

Des d’aquell dia tot havia canviat en ells i mentrestant tot continuava exactament igual a la ciutat. On res havia canviat, on mai va cessar el bullici constant del mercat, ara que els preus de les verdures tornaven a inflar-se, ara que els italians venien al port a buscar feina i que Ferran VI perseguia com sempre els gitanos. I les vides s’esvaïen per deu mil raons diferents i tot i així sempre apareixien més persones. Com si algú els hi llencés pedres cruelment des d’algun racó amagat en el cel, els ciutadans més miserables s’anaven ferint, s’anaven morint. Al seu lloc arribaven pagesos, camperols encara més miserables que ells i que ningú. Tenien la seva vida i poc més, però deien que del lloc on venien ni tan sols la pròpia vida els pertanyia. A l’Arnau, que aleshores allò que tant l’havia de colpir li relliscava sobre la capa de la conformitat, li hagués dolgut més una mort propera que cent de llunyanes. Tot aquell suposat dolor ni tan sols era capaç de penetrar en el seu cos. Mai hagués deixat caure una llàgrima pels altres mentre ell i els que estimava poguessin menjar l’endemà.

 

I ells cinc, que havien canviat la monotonia de la pobresa per l’excitació continguda de l’ambició, s’havien de plantejar què en farien de la peça d’or que els havia de treure d’un món mesquí, míser, fastigós. Mentrestant, s’havien amagat de tothom en aquell seu vaixell que duia el rumb de la felicitat.

 

Van acabar pactant, no sense la contraposició d’opinions, que en una mena de jurament col·lectiu es mantindrien units mentre les adversitats dels temps de la postguerra continuessin impedint treure profit de la seva joia. El Pau, que tenia la presumpte autoritat de ser el propietari de l’Osca, mai hi va estar d’acord. Era d’aquells que sempre busquen anar en contra de l’opinió de la majoria, un noi en permanent conflicte amb un món que sempre li guanyava la partida. Aquell dia, que havia estat designat atzarosament el dia del Jurament, tampoc es va poder estar d’enfadar-se amb tot i tothom. Però a la fi va cedir i, sense gaires preàmbuls, no fos cas que se li tornés a despertar la vena furiosa, varen encetar l’esdeveniment.

 

L’Arnau es trencava de riure per dins mentre preveia el desenvolupament d’un pacte en si mateix ridícul. El va commoure sobretot per la inexperiència mística de tots plegats, cosa que donava el toc de realisme necessari per fer tornar a tocar de peus a terra a qualsevol que intentés endinsar-se gaire en les tenebres d’aquella espècie de secta improvisada. La Mariona, que sempre va ser la més implicada en el cas, va fer bandera de la seva vocació de profeta per erigir-se, en una impecable autoproclamació, la líder intransigent de la desorganitzada cerimònia. L’escena va acabar desencadenant-se per tant a casa seva, aprofitant també que aquell dia estava buida. Establint notoris paral·lelismes amb el que cada diumenge veien a missa, l’acte que coneixien que més similituds guardava amb allò que ells pretenien fer, van poder aconseguir dues ampolles de vi i uns trossos de pa que havien retallat a mode d’hòstia. L’Arnau sí que admirava la vessant gastronòmica de l’acte.

 

La mestra i guia de l’esdevinença, que s’havia guarnit per l’ocasió amb un vel negre que li cobria toscament el cabell en clara imitació de les dones grans que anaven a l’església, va procedir a la proclama d’un discurs que no va quedar exempt d’algun esclat de riure que alguns no van poder contenir. La Mariona va posar una veu greu, com imitant el capellà, i va concentrar-se en el sermó que havia memoritzat:

 

Ens hem reunit tots  a Barcelona,

Concretament a casa de la Mariona!

 

El rodolí va ser rebut amb comentaris burletes a sotaveu,

 

I hem de venerar amb serietat,

Aquest lingot que hem trobat!

 

En aquell moment l’Arnau no va poder contenir una rialla, corresposta amb una mirada d’indignació de la Mariona i una altra de complicitat del Nolasc. Va continuar, segur que escurçant la cançoneta, ara fins al final:

 

Hem decidit tots plegats,

Que hem d’estar ajuntats!

Aquest secret mai el revelarem

Ni a aquells que més estimem!

Ara jurarem, ma en el pit,

Que el lingot serà repartit!

 

Acte seguit els va donar aquell intent d’hòstia mentre alguns encara s’eixugaven les llàgrimes de riure, i cadascú va veure una copa de vi per fer baixar el tros de pa sec.

 

I aleshores va treure el lingot de la maleta i el va deixar sobre la taula de fusta corcada. I malgrat no veure-hi en ell gaire més del que es pot veure en una vulgar pedra, l’Arnau va posar-hi la mà a sobre com en un impuls involuntari, i no va sorprendre’l que tots els altres fessin el mateix.

 

Advertisements
Published in: on 25 Mai, 2008 at 5:57 pm  Comments (3)  
Tags: ,

The URI to TrackBack this entry is: https://stark8.wordpress.com/2008/05/25/oda-a-la-cobdicia-2/trackback/

RSS feed for comments on this post.

3 comentarisDeixa un comentari

  1. Sens dubte, cridat a ser un best-seller. No puc evitar riure encara al llegir la cançoneta, aquí es fa pal·lesa la urgència de l’entrega!

    Au, bona nit, i aviam si algú abarognosa, que vull començar a fer el delicious corpse

    *

  2. Em va agradar molt aquesta història quan la vam llegir per St.Jordi a classe de literatura.
    Em sentiria molt realitzada si fos capaç d’inventar una trama així.
    Tot i així hi van haver alguns aspectes que no em van quedar del tot clars.. m’ho tornaré a llegir!

  3. Gràcies! :)

    Aquesta trama té certs paral·lelismes amb la d’una novel·la d’Agatha Cristie… I va ser la senyora “s.”, futura millor escriptora universal, qui va ajudar-me a muntar-la durant l’agònica nit d’abans de l’entrega.

    Com que, pel que veig, vas a Súnion, et recomano de tot cor el crèdit variable “Novel·la negra i històrica” de 2n de Batxillerat. També et recomano que et planifiquis l’escrit amb temps, però això ja és una alta història…

    Salut!
    g.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: