Oda a la cobdícia

Oda a la cobdícia és una brevíssima novel·la, si és que se’n pot dir així, que vaig fer per a l’escola el dia anterior a la seva entrega. La precipitació va dur la novel·la per uns camins cruels i recòndits que vaig descobrir davant l’exigència d’escriure tant en tan poc temps. Una experiència que no recomano a ningú. L’escrit no és gran cosa, però no hagués estat res sense el cop de mà d’uns amics que aprecio desmesuradament. No em faré més pesat, tota justificació és poca i tota explicació excessiva. Us transcric el primer capítol:

8 – VII – 17**

PAU

 

            Va mirar encuriosit la seva gossa. Feia una mitja hora que havien entrat al bosc i l’Osca havia començat a ensumar el terra i a bordar prop la vella soca d’un arbre mort. La terra era humida i despullada d’aquella capa d’arbustos tan pròpia de Collserola. L’Osca va excavar enèrgicament un forat. A vegades en feia, però mai n’havia fet un de tan profund. La violència amb què trinxava les arrels de les mimoses i l’embogida insistència del ca van detenir el Pau al seu costat. La terra s’anava amuntegant a banda i banda, no semblava que volgués parar. Va cridar als altres, i mentre s’acostaven des de la llunyania, va haver de reprimir aquella sàvia veu interior que li demanava a crits que estirés l’Osca del forat, decidint-se finalment a no interferir en una salvatge demostració d’instint com aquella. S’estimava la gossa. Potser més i tot que aquells quatre amics que ara s’acostaven cap a ell. Mai va poder deixar de pensar que, si no fos perquè les vicissituds del passat els havien unit, hagués titllat d’imbècils les persones que aleshores tenia tan a prop. Un cop els altres van poder distingir el què passava, van quedar-se a una distància prudencial i, mirant estupefactes la gossa, van preferir gaudir des de la seguretat pròpia del morbós espectacle ofert per la follia irracional de l’animal, que amb els repetitius i viciosos moviments que el seu cos articulava, exhauria les poques forces que li restaven a un cos dèbil, ossut, colèric.

 

Per un moment, el Pau va deixar de fixar-se en l’Osca –que continuava, com posseïda, gratant el terra amb força- i va fer una rabiosa repassada dels altres.

 

La Mariona respirava una prepotència irritant. Hagués encaixat perfectament en el perfil d’una aristòcrata presumida i pedant, però tal com vivien tots ells, miserables fills d’artesans, resultava tan patètic com inexplicable que pretengués semblar la noieta de casa bona que mai podria ser. Volia, més que cap altra cosa, mantenir el seu cos en una estricta i excessiva higiene, impossible pels recursos de la seva desafortunada família. L’obsessió fracassada d’assolir la perfecció física deixava al descobert aquell repugnant egocentrisme, fonamentat en el menyspreu ostensiu per la resta del món.

 

En còmic contrast amb la immaculada careta de la Mariona, el Pau va calcular que el Nolasc no s’havia rentat la cara des del començament de la guerra. Amb la brutícia que acumulava sota les ungles s’hagués pogut enterrar sense gaires problemes el seu cos diminut, estret, esquelètic. Tot allò que no tenia de múscul, ho concentrava en una ment impressionantment ràpida, tant que sovint només ell semblava entendre els seus propis raonaments, motiu que aprofitava l’Arnau, infeliç disfressat de cinisme, per riure’s sense indicis de respecte del seu presumpte millor amic.

 

Va mirar amb pena l’Arnau. Mai havia estat prou fort com ho eren els seus sentiments, mai va poder deixar d’estar perdudament enamorat de la Maria, que des de la seva parcel·la de genialitat inabastable, mai va semblar correspondre els sentiments d’aquell còmic desgraciat, perpetu presoner de la mediocritat. I és que la Maria desprenia, certament, motius suficients per fer-se estimar, i més d’un dels companys de Barcelona l’havia pretès. El Pau hagués estat sens dubte un d’ells si no fos perquè trobava a faltar, en aquella titella idiota de suposada raó incandescent, una impulsivitat que per ell era vital en qualsevol ésser. Analitzant la Maria des del costat de la seva gossa –que continuava foradant indeliberadament- va creure que aquella noia s’havia deixat guiar en la vida per una línia de racionalisme infundada pel seu entorn, i li va semblar tan buida en la seva essència que va notar en el seu gest, llest i alegre –però sempre trencat per aquella cicatriu que creuava amb crueltat la seva galta-, la més plena indiferència que mai havia pogut percebre.

 

Els lladrucs furiosos de l’Osca van acabar ofegant el seu deliri interior i, adonant-se que els quatre amics ja eren a tocar d’ell, va haver de desfer l’absorta ganyota de fàstic per atendre la insistència de la gossa. Quan va veure que el ca estripava amb els ullals una tela que sobresortia, cada vegada més, del fons del forat, no s’hagués pogut imaginar que aquell tros de roba acabaria descobrint el cadàver, blanc i fresc, d’un nadó que abraçava, com si encara pogués estrènyer els seus braços rígids i immòbils, una maleta de cuir que gairebé li va despertar més interès que la petita i inerta figura que l’acompanyava. 

 

Published in: on 17 Mai, 2008 at 2:00 pm  Comments (5)  
Tags: ,

stark8

Sigueu benvinguts a stark8. El nom d’aquest blog respon al meu pseudònim habitual (extret d’una preciosa saga de George RR Martin), amb l’afegit de 8. Que no significa absolutament res.

Mentre creava aquest blog, ara fa més d’un any, no sabia per què l’utilitzaria. Avui que escric la primera entrada continuo sense saber-ho. En qualsevol cas, com diu predeterminadament wordpress, hello world.

 

Published in: on 9 Març, 2007 at 9:56 pm  Feu un comentari  
Tags: