Oda a la cobdícia III

 

Us deixo amb el tercer capítol de la novel·leta Oda a la cobdícia.
Podeu llegir aquí el primer capítol; i aquí el segon.

 

 

PAU

            Va arribar a casa la Mariona esbufegant. Probablement només tindria uns minuts. Era el sant de la Núria, l’àvia de la Mariona, i sabia que casa seva estaria buida perquè sempre el celebraven amb un sopar a la plaça. El Pau ho havia meditat tot escrupolosament, i ara res podia fallar.

Decididament, el lingot no havia d’estar a casa d’aquella imbècil. Ell l’havia trobat: ell l’havia de guardar. Els altres, però, que eren tan pobres com ell, mai acceptarien cedir-li el lingot. Si ho haguessin fet hauria estat generós, si li haguessin reconegut el mèrit, si no fossin tan envejosos….

 Més endavant el Pau es penediria de la seva actuació, d’aquella i de totes les altres… Però aleshores, si bé aquella veu encara li deia dins seu que es movia per ambició i egoisme, immediatament l’apagava enfadat, dient-se a si mateix que simplement actuava per qüestió de justícia. Va pujar les escales. El pis superior estava massa fosc a aquelles hores del vespre… Sigil·losament, per no despertar els veïns que ocupaven la planta baixa, va arrossegar-se sota el llit de la Mariona. Coneixia perfectament la rajola que amagava la seva joia. Va aixecar-la i va agafar la maleta; i no va poder evitar que es dibuixés un somriure als seus llavis quan va notar el pes del lingot dins seu.

 Estava sortint de sota el llit quan va sentir la fulla d’aquell ganivet encallar-se en la seva nuca abans de travessar-li el coll. Va poder girar-se i entreveure una figura de negre que corria escales avall abans que se li apaguessin els sentits…

 

 

 

Published in: on 21 Juny, 2008 at 11:23 pm  Feu un comentari  
Tags: ,

Oda a la cobdícia II

Us deixo amb el segon capítol de la novel·leta Oda a la cobdícia. Podeu llegir aquí el primer capítol.

8 – VIII – 17**                                                               

ARNAU

 

            El Pau i la Mariona s’estaven barallant com si els hi anés la vida. El Pau sempre va ser massa distant per estimar però massa proper en insultar. L’Arnau no els suportava. Tot i així, escoltava cansat i avorrit com, una altra vegada, discutien com s’hauria de celebrar el polèmic ritual. El ritual del lingot d’or que havien trobat en aquella maleta de Collserola.

 

Des d’aquell dia tot havia canviat en ells i mentrestant tot continuava exactament igual a la ciutat. On res havia canviat, on mai va cessar el bullici constant del mercat, ara que els preus de les verdures tornaven a inflar-se, ara que els italians venien al port a buscar feina i que Ferran VI perseguia com sempre els gitanos. I les vides s’esvaïen per deu mil raons diferents i tot i així sempre apareixien més persones. Com si algú els hi llencés pedres cruelment des d’algun racó amagat en el cel, els ciutadans més miserables s’anaven ferint, s’anaven morint. Al seu lloc arribaven pagesos, camperols encara més miserables que ells i que ningú. Tenien la seva vida i poc més, però deien que del lloc on venien ni tan sols la pròpia vida els pertanyia. A l’Arnau, que aleshores allò que tant l’havia de colpir li relliscava sobre la capa de la conformitat, li hagués dolgut més una mort propera que cent de llunyanes. Tot aquell suposat dolor ni tan sols era capaç de penetrar en el seu cos. Mai hagués deixat caure una llàgrima pels altres mentre ell i els que estimava poguessin menjar l’endemà.

 

I ells cinc, que havien canviat la monotonia de la pobresa per l’excitació continguda de l’ambició, s’havien de plantejar què en farien de la peça d’or que els havia de treure d’un món mesquí, míser, fastigós. Mentrestant, s’havien amagat de tothom en aquell seu vaixell que duia el rumb de la felicitat.

 

Van acabar pactant, no sense la contraposició d’opinions, que en una mena de jurament col·lectiu es mantindrien units mentre les adversitats dels temps de la postguerra continuessin impedint treure profit de la seva joia. El Pau, que tenia la presumpte autoritat de ser el propietari de l’Osca, mai hi va estar d’acord. Era d’aquells que sempre busquen anar en contra de l’opinió de la majoria, un noi en permanent conflicte amb un món que sempre li guanyava la partida. Aquell dia, que havia estat designat atzarosament el dia del Jurament, tampoc es va poder estar d’enfadar-se amb tot i tothom. Però a la fi va cedir i, sense gaires preàmbuls, no fos cas que se li tornés a despertar la vena furiosa, varen encetar l’esdeveniment.

 

L’Arnau es trencava de riure per dins mentre preveia el desenvolupament d’un pacte en si mateix ridícul. El va commoure sobretot per la inexperiència mística de tots plegats, cosa que donava el toc de realisme necessari per fer tornar a tocar de peus a terra a qualsevol que intentés endinsar-se gaire en les tenebres d’aquella espècie de secta improvisada. La Mariona, que sempre va ser la més implicada en el cas, va fer bandera de la seva vocació de profeta per erigir-se, en una impecable autoproclamació, la líder intransigent de la desorganitzada cerimònia. L’escena va acabar desencadenant-se per tant a casa seva, aprofitant també que aquell dia estava buida. Establint notoris paral·lelismes amb el que cada diumenge veien a missa, l’acte que coneixien que més similituds guardava amb allò que ells pretenien fer, van poder aconseguir dues ampolles de vi i uns trossos de pa que havien retallat a mode d’hòstia. L’Arnau sí que admirava la vessant gastronòmica de l’acte.

 

La mestra i guia de l’esdevinença, que s’havia guarnit per l’ocasió amb un vel negre que li cobria toscament el cabell en clara imitació de les dones grans que anaven a l’església, va procedir a la proclama d’un discurs que no va quedar exempt d’algun esclat de riure que alguns no van poder contenir. La Mariona va posar una veu greu, com imitant el capellà, i va concentrar-se en el sermó que havia memoritzat:

 

Ens hem reunit tots  a Barcelona,

Concretament a casa de la Mariona!

 

El rodolí va ser rebut amb comentaris burletes a sotaveu,

 

I hem de venerar amb serietat,

Aquest lingot que hem trobat!

 

En aquell moment l’Arnau no va poder contenir una rialla, corresposta amb una mirada d’indignació de la Mariona i una altra de complicitat del Nolasc. Va continuar, segur que escurçant la cançoneta, ara fins al final:

 

Hem decidit tots plegats,

Que hem d’estar ajuntats!

Aquest secret mai el revelarem

Ni a aquells que més estimem!

Ara jurarem, ma en el pit,

Que el lingot serà repartit!

 

Acte seguit els va donar aquell intent d’hòstia mentre alguns encara s’eixugaven les llàgrimes de riure, i cadascú va veure una copa de vi per fer baixar el tros de pa sec.

 

I aleshores va treure el lingot de la maleta i el va deixar sobre la taula de fusta corcada. I malgrat no veure-hi en ell gaire més del que es pot veure en una vulgar pedra, l’Arnau va posar-hi la mà a sobre com en un impuls involuntari, i no va sorprendre’l que tots els altres fessin el mateix.

 

Published in: on 25 Mai, 2008 at 5:57 pm  Comments (3)  
Tags: ,

Oda a la cobdícia

Oda a la cobdícia és una brevíssima novel·la, si és que se’n pot dir així, que vaig fer per a l’escola el dia anterior a la seva entrega. La precipitació va dur la novel·la per uns camins cruels i recòndits que vaig descobrir davant l’exigència d’escriure tant en tan poc temps. Una experiència que no recomano a ningú. L’escrit no és gran cosa, però no hagués estat res sense el cop de mà d’uns amics que aprecio desmesuradament. No em faré més pesat, tota justificació és poca i tota explicació excessiva. Us transcric el primer capítol:

8 – VII – 17**

PAU

 

            Va mirar encuriosit la seva gossa. Feia una mitja hora que havien entrat al bosc i l’Osca havia començat a ensumar el terra i a bordar prop la vella soca d’un arbre mort. La terra era humida i despullada d’aquella capa d’arbustos tan pròpia de Collserola. L’Osca va excavar enèrgicament un forat. A vegades en feia, però mai n’havia fet un de tan profund. La violència amb què trinxava les arrels de les mimoses i l’embogida insistència del ca van detenir el Pau al seu costat. La terra s’anava amuntegant a banda i banda, no semblava que volgués parar. Va cridar als altres, i mentre s’acostaven des de la llunyania, va haver de reprimir aquella sàvia veu interior que li demanava a crits que estirés l’Osca del forat, decidint-se finalment a no interferir en una salvatge demostració d’instint com aquella. S’estimava la gossa. Potser més i tot que aquells quatre amics que ara s’acostaven cap a ell. Mai va poder deixar de pensar que, si no fos perquè les vicissituds del passat els havien unit, hagués titllat d’imbècils les persones que aleshores tenia tan a prop. Un cop els altres van poder distingir el què passava, van quedar-se a una distància prudencial i, mirant estupefactes la gossa, van preferir gaudir des de la seguretat pròpia del morbós espectacle ofert per la follia irracional de l’animal, que amb els repetitius i viciosos moviments que el seu cos articulava, exhauria les poques forces que li restaven a un cos dèbil, ossut, colèric.

 

Per un moment, el Pau va deixar de fixar-se en l’Osca –que continuava, com posseïda, gratant el terra amb força- i va fer una rabiosa repassada dels altres.

 

La Mariona respirava una prepotència irritant. Hagués encaixat perfectament en el perfil d’una aristòcrata presumida i pedant, però tal com vivien tots ells, miserables fills d’artesans, resultava tan patètic com inexplicable que pretengués semblar la noieta de casa bona que mai podria ser. Volia, més que cap altra cosa, mantenir el seu cos en una estricta i excessiva higiene, impossible pels recursos de la seva desafortunada família. L’obsessió fracassada d’assolir la perfecció física deixava al descobert aquell repugnant egocentrisme, fonamentat en el menyspreu ostensiu per la resta del món.

 

En còmic contrast amb la immaculada careta de la Mariona, el Pau va calcular que el Nolasc no s’havia rentat la cara des del començament de la guerra. Amb la brutícia que acumulava sota les ungles s’hagués pogut enterrar sense gaires problemes el seu cos diminut, estret, esquelètic. Tot allò que no tenia de múscul, ho concentrava en una ment impressionantment ràpida, tant que sovint només ell semblava entendre els seus propis raonaments, motiu que aprofitava l’Arnau, infeliç disfressat de cinisme, per riure’s sense indicis de respecte del seu presumpte millor amic.

 

Va mirar amb pena l’Arnau. Mai havia estat prou fort com ho eren els seus sentiments, mai va poder deixar d’estar perdudament enamorat de la Maria, que des de la seva parcel·la de genialitat inabastable, mai va semblar correspondre els sentiments d’aquell còmic desgraciat, perpetu presoner de la mediocritat. I és que la Maria desprenia, certament, motius suficients per fer-se estimar, i més d’un dels companys de Barcelona l’havia pretès. El Pau hagués estat sens dubte un d’ells si no fos perquè trobava a faltar, en aquella titella idiota de suposada raó incandescent, una impulsivitat que per ell era vital en qualsevol ésser. Analitzant la Maria des del costat de la seva gossa –que continuava foradant indeliberadament- va creure que aquella noia s’havia deixat guiar en la vida per una línia de racionalisme infundada pel seu entorn, i li va semblar tan buida en la seva essència que va notar en el seu gest, llest i alegre –però sempre trencat per aquella cicatriu que creuava amb crueltat la seva galta-, la més plena indiferència que mai havia pogut percebre.

 

Els lladrucs furiosos de l’Osca van acabar ofegant el seu deliri interior i, adonant-se que els quatre amics ja eren a tocar d’ell, va haver de desfer l’absorta ganyota de fàstic per atendre la insistència de la gossa. Quan va veure que el ca estripava amb els ullals una tela que sobresortia, cada vegada més, del fons del forat, no s’hagués pogut imaginar que aquell tros de roba acabaria descobrint el cadàver, blanc i fresc, d’un nadó que abraçava, com si encara pogués estrènyer els seus braços rígids i immòbils, una maleta de cuir que gairebé li va despertar més interès que la petita i inerta figura que l’acompanyava. 

 

Published in: on 17 Mai, 2008 at 2:00 pm  Comments (5)  
Tags: ,